Londres, la nit del 21 de desembre de finals del segle XIX. Després d’anys d’exercici mèdic, James Parkinson repassa la seva publicació “Un assaig sobre la paràlisi agitant”. El tortura el fet que la descripció d’aquesta nova malaltia sigui poc rigorosa i es basi tan sols en conjectures i vagues observacions.
¡Dong, dong, dong! El Big Ben anuncia a la llunyania la nova hora i una ombra apareix a l’habitació. Conversen i James s’obri i confessa els seus temors. Ella, benèvola, li concedeix la possibilitat de fer un viatge cap al futur on trobarà les respostes a les dubtes que tant el torturen.
De la mà d’aquesta inesperada visitant, James Parkinson visitarà diferents escenaris en diferents èpoques de la història lligades, d’alguna manera, a la seva publicació: A finals del segle XIX, Jean-Martin Charcot acuña la “malaltia de Parkinson” en el seu honor i alleujarà els seus pacients amb la seva “cadira tremolant”. A principis del segle XX, Konstantin Tretiakoff descobreix que la lesió al cervell es deu a la pèrdua de neurones de la substància negra, on hi ha abundants cossos de Lewy. A finals dels anys 50, Arvid Carlsson descobreix que el dèficit de dopamina és el causant de les alteracions motores de la malaltia. Pocs anys després, Oleh Hornykiewicz i Walther Birkmayer i, més tard, George C. Cotzias, demostraran que la levodopa, un precursor de la dopamina, és capaç de millorar la mobilitat dels malalts de Parkinson. A partir d’aquell moment, la levodopa es converteix en el tractament principal dels símptomes de la malaltia i comença una etapa d’intensa investigació per racionalitzar el tractament i adaptar-lo a la realitat de cada malalt de Parkinson.
Un viatge a través del temps en què es constata que el coneixement de la malaltia de Parkinson depèn, per descomptat, de l’avanç de la tècnica i la ciència, però sense oblidar que la intuïció és un element indispensable per a un futur esperançador.
